|
D'oficials
a cavallers
Als
10 anys de Vila, els testimonis recorden com va començar
la història i com ha passat de ser residència
d' oficials de policia a ser-ho per a joves universitaris
de l'Autònoma
La Vila Universitària va tenir un naixement
prematur. Va ser ràpid i potser inesperat per a molts
veïns de la zona que, encuriosits pel sobtat moviment,
miraven com cada dia i sembla que també alguna nit
les màquines treballaven en el que havia estat fins
llavors, un bosc tranquil i perdut. I és que tot
havia d'estar llest per uns mesos abans de les Olimpíades
del 92. La Vila va ser fa 10 anys residència de prop
de 5.000 oficials de policia que procedents d'arreu de l'Estat,
van venir per a fer rereguarda durant els Jocs Olímpics.
Avui, sens dubte es respira un aire diferent. Prop de 2.000
joves estudiants és la nova generació censada
a la Vila. Algunes coses es mantenen gairebé intactes,
d'altres sens dubte han canviat. I és que, els pisos
són els mateixos que llavors, però la policia
hi treu poc el cap pel Campus, sobretot arran de la topada
amb el president Aznar. Sens dubte després de 10
anys és fàcil dir que la Vila si bé
no s'està fent adolescent com faria un nadó
prematur, sí que amb els anys ha viscut una metamorfosi
al més estil Kafkià.
MONTSE MARTÍ/ D211
Abril de 1991, maig de 1992. Un any. La Vila Universitària
que avui coneixem va tardar poc més d'un embaràs
a passar de ser un bosc mig oblidat a ser el centre d'allotjament
per als aproximadament 5.000 policies que havien de vetllar
per a la seguretat de les Olímpiades de Barcelona,
al juliol del 92. Després d'un canvi d'estació,
el que havia estat refugi policial durant un parell de mesos
passa a ser un petit poble per a 1.250 estudiants universitaris
i 125 famílies de professorat i persones d'administració
i serveis.
Francisco Alcaine, oficial de manteniment de la Vila des
de llavors, és també un d'aquells veïns
de la zona que encuriosits, fa deu anys, van veure com el
bosc de pins i de bolets per on passejava sovint s'omplia
ràpidament de màquines i de ciment. "Les
màquines van traballar dur per aplanar la muntanya",
recorda Francisco.
Des d'uns altres ulls i des d'una altra memoria, Santiago
Vila-Puig, veí de Bellaterra, recorda amb enyorança
i una mica de ressentiment quan als anys 70 la Universitat
va expropiar la finca de la seva família, al principi
del camí a Bellaterra, on en Santiago havia viscut
els seus anys d'infància. "Quan camino pel costat
del que va ser casa meva sento una esgarrifança i
alhora sento curiositat per entrar i saber com seguéis
tot", explica. Curiosament, el pare de Santiago, Joan
Vila-Puig va ser un pintor realista que encara avui omple
sales d'exposicions amb la seva obra. Tal i com comenta
Santiago: "Al pare li agradava passejar per la finca
i els contorns i pintar allò que veia". D'aqulles
passejades i aturades entre pas i pas en queden ara autentiques
fotografíes històriques del paisatge que s'aixecava
abans de la Vila: un bosc amb quatre pins, terrenys cultivats
de vinya i algunes finquesd e pagès com Can Miró,
can Codina o Can Doménech.
La Vila ja un cop construida no tenia el mateix aspecte
d'avui. La piscina, que no estava prevista havia de ser
en un primer moment unes petites cascades d'aigua, però
els oficials van demanar un canvi de plans per a poder suportar
la calor dels mesos d'estiu. D'altra banda, tampoc no hi
havia les escales que ara porten cap a la piscina envoltada
de rajola sinó que la gespa arrribava fins a tocar
l'aigua. Pel que fa als pisos, gairebé només
s'assemblaven als pisos d'ara en les quatre parets. "En
cada pis hi vivien d'entre 5 i 8 policies", assegura
Francisco Alcaine. Llavors el menjador s'havia destinat
a ser una habitació més amb tan sols els llits
necessaris per als oficials i unes petites tauletes de nit.
La cuina generalment no s'utilitzava i per això en
la majoria dels casos no hi havia connectada la corrent
de l'encimera elèctrica. A més, s'havia instal·lat
una porta corredissa de fusta entre el menjador i el passadís
d'entrada deixant un petit corredorperquè aquells
que vulguessin anar al bany des de l'habitació del
costat de la porta, no haguessin de creuar pel mig de l'habitació
improvisada al menjador i trencar el son dels altres oficials.
El
k per als de més status
La policia treballava per torns i és per això
que tal i com explica Francisco Alcaine "la Vila era
constantment un anar i venir d'oficials vestits de paisà
fent guàrdia a la zona, amb l'uniforme a punt d'anar
cap a Barcelona a suplir el torn d'un altre company o bé,
algun oficial que amb xandall feia footing pel Campus".
Els gairebé 5.000 policies destinaven el seu temps
lliure a l'esport o bé, una altra opció podia
ser la de veure la televisió en algunes de les sales
destinades a acollir els oficials que estaven fora de servei.
El Club, la Granjeta, el Frankfurt eren locals per als policies
en les hores de fora de servei. Francisco assegura que les
antigues sales eren "sense portes, i que només
hi havia una televisió". La vigilància
dins mateix del campus era durant aquelles dates de Jocs
Olímpics, extrema. Hi havia control d'accés
i de sortida a l'interior del Campus universitari. A la
Vila també hi havia organitzat un servei intern de
vigilància per a fer guardia per als qui havien de
conservar la seguretat a Barcelona. D'altra banda, no tots
els residents a la Vila'92 tenien el mateix presitigi i
rang en el cos policial. Els policies amb més status
viven llavors al bloc K.
Els policies hi van estar fins a principis de setembre.
Després dels oficials, van entrar els esportistes
dels Jocs Paralímpics que es van portar a terme uns
mesos després de les Olimpíades. Finalment,
a l'octubre del 1992 els primers estudiants posaven les
primeres lletres a una història lligada a l'ambient
universitari que arribaria fins avui.
La
fama farrera de la Vila
Els primers anys, Vila es va fer un lloc dins del ressò
universitari. Si avui Vila es coneix arreu de les altres
universitats per les festes als pisos és no tant
per les festes dels dijous d'enguany o de fa un o dos anys,
sinó per les macrofestes desenfrenades dels primers
anys d'universitat de la Vila. I és que a partir
del 1992, es van començar a celebrar grans festes
a la zona on avui hi ha l'Hotel. Llavors, la planta baixa
de l'Hotel Campus era una nau immensa i buida. Sens dubte
un espai ideal per organitzar una festa amb desenes d'amics,
coneguts o companys encara per conèixer. A la festa
tampoc hi podia faltar una orquestra que acostumava a tocar
fins que ja no quedava ningú serè a la pista
de ball. "Si no ho veus, no t'ho creus", explica
Francisco mig somrient. "Al matí següent,
ens tocava netejar la nau [...] si no ho veus no t'ho pots
imaginar", afegeix Francisco.
Ara, dels 84.000 metres quadrats de superfície ocupats
per la Vila, 36.000 són zona verda, els altres corresponen
a 9.000 per a aparcaments, 14.000 per a zona vial i 24.000
metres quadrats estan ocupats per edificis. D'aquesta zona
edificada, 46.000 metres quadrats són pisos d'estudiants,
16.000 restaurants, comerços i l'edifici de l'hotel
amb sala de congressos i convencions. Els pisos després
de 10 anys de funcionament sense pausa, han de començar
a remodel·lar-se, ja que els anys no perdonen i es
comencen a veure síntomes de desgast a l'immobiliari,
pintura, rajoles... En aquest sentit, la Vila Universitària,
S.A. pretén, segons han assenyalat fonts oficial,
pintar íntegrament tots els pisos, que poc a poc
van canviant de color blanc a groc crema. D'altra banda,
també hi ha la intenció segons han assenyalat
fonts de Vila d'anar substituint el mobiliari vell per un
de nou. Mentrestant, els universitaris van a classe durant
el dia i entre la posta i la sortida del sol, igual com
l'obligatorietat de l'ús dels llums en un autòmòbil,
se segueixen fent aquelles festes veïnals que enguany
fa deu anys van despertar el son a un bosquet tranquil i
solitari.
|
